Com va néixer Pokémon GO?

Tothom o quasi tothom creu que Nintendo i Niantic, companyia desenvolupadora, no havien previst que Pokémon GO tindria l'èxit que ha tingut, que és això la causa principal pel que la mateixa ha petit errors incomptables, múltiples caigudes de sistema i una nefasta experiència de joc. Fins i tot les mateixes companyies, per expulsar-se les crítiques, ens ho fan creure així al reconèixer que no esperaven tenir un boom tant gran amb aquesta aplicació en el moment del llançament. Però, és cert?

Rotundament NO. N'eren molt conscients i ho tenien tot lligat des de feia mesos. I com ho sé us preguntareu. Doncs informant-me un poc i tenint certs coneixements en la matèria.

Segurament a pocs us sonaran les aplicacions Ingress (en beta 2012, Android 2013 i iOS 2014 desenvolupada per la mateixa Niantic) o Miitomo (Març 2016 de Nintendo). La primera és pràcticament el joc base de Pokémon GO, un mapa quasi calcat on els jugadors trien equip i han d'anar conquerint punts d'interès per fer-se amb el control de zones triangulars. Us sona el concepte?

La segona aplicació és la versió mòbil dels Mii de Nintendo on pots personalitzar el teu ninot virtual i posar-te en contacte amb altres usuaris. Aquesta ja porta 6 mesos i és la primera de la companyia en el sector mòbil. Aquí no és molt coneguda però en el mercat asiàtic ha triomfat. Això és comprensible ja que ha estat pensada i dissenyada específicament per ells. 10 milions d'usuaris no és poc i més si parlem d'una aplicació que es limita a replicar el que en bona part ja tenen els usuaris de la Wii i WiiU.

Però tornem al principi, com es va gestar Pokémon GO? Resulta que gràcies a la repercussió de Ingress als Estats Units (7 milions d'usuaris) la companyia Niantic va entrar a Google al 2015. Durant el temps que van pertànyer al conglomerat d'empreses de la multinacional se'ls va ocorre realitzar i penjar a YouTube un vídeo sobre una extensió nova de Google Maps: Pokémon Challenge. Aquesta consistia precisament en fer realitat el somni de convertir-se en "Entrenador Pokémon" en la vida real utilitzant la citada Maps i la realitat augmentada.

El vídeo en qüestió es va tornar viral, ja té més de 19 milions de reproduccions, però no només perquè el van llençar en motiu del "April Fool's Day" (tradició americana que consisteix en fer bromes per celebrar el dia 1 d'abril) i era molt creïble sinó perquè la idea va emocionar als usuaris i  aquests es preguntaven si amb la tecnologia actual seria possible fer-ho realitat.

Nintendo, que de crear noves experiències en sap molt, va veure-hi una oportunitat i es va quedar amb Niantic per desenvolupar Pokémon GO. Van treure al mercat Miitomo com experiment i avantguarda per seguidament fer el gran agost, literalment, amb l'aplicació del moment. Una jugada mestre, la veritat.

Ingress és la base de Pokémon GO. Van adaptar l'experiència de joc afegint els Pokémon i gimnasos, redissenyant els menús i canviant l'estil del mapa. Per cert, si voleu imaginar quines novetats pot haver-hi en un futur només cal que mireu com ha anat millorant aquesta app.

A tot això i tenint en compte els números de les anteriors aplicacions és evident que sabien que "ho petaria", però, si ho sabien, perquè no van fer res per evitar totes les crítiques de llançament? Molt senzill: infraestructura.

Perquè una aplicació funcioni necessita d'una infraestructura com ho són els servidors, on s'allotja la informació, i la disponible connexió tant interna com externa, per l'accés dels usuaris. Quants més usuaris utilitzin l'aplicació, evidentment, serà necessari una infraestructura més gran. O sigui, simplificant, es necessiten molts diners. Els diners a invertir mantenen una estreta proporcionalitat amb el número d'usuaris a connectar.

Per aquest motiu el joc s'ha anat "alliberant" primer en una territoris i fins fa poc a uns últims. Mateix motiu pel qual no han millorat substancialment el joc durant aquest temps ja que tant Nintendo com Niantic han estat ocupats en solucionar l'estabilitat del joc. Més concretament, augmentar infraestructura, optimitzar codi, bloquejar intrusions d'accés inadequat i "amagar" afegits minoritaris que consumien masses recursos.

I això ho han pogut fer gràcies a la gran acollida que ha tingut. Per si no ho sabeu encara, Pokémon GO ha batut tots els rècords possibles: més usuaris actius que Twitter, més temps d'us per usuari superant WhatsApp (45 minuts diaris), aplicació més descarregada de la història en Android... i el més important, va doblar el valor de mercat de Nintendo en el primer mes tot i tenir aquesta només el 33% dels drets i beneficis.

Aquesta última dada és molt important. Que una empresa tant enorme com és Nintendo aconsegueixi apujar les seves accions d'aquesta manera és al·lucinant, mai vist fins el moment. Perquè us feu una idea, és com si et compressis un cotxe per 10 mil euros i afegint-li un posa vasos de 10 euros (amb la utilitat i magnitud que té aquest en comparació) resultés una revolució tant gran que el càlcul de valor de la cua de gent per només veure-ho l'elevés a 20 mil euros. Imagino que estaran ballant per la oficina.

I és així com arribem al moment actual, on tenim Pokémon GO que comença a perdre alguns usuaris, cosa normal després d'un creixement inicial tant alt. Nintendo aprofitant el moment per estrenar un altre joc de la franquícia: Pokémon Sun and Moon. Niantic presentant novetats de cara als propers mesos per pal·liar l'efecte d'haver eliminat serveis interessants que perjudicaven l'estabilitat del joc (com ara les petjades, animacions d'entorn, mapes de captures i càlculs percentuals d'efectivitat de llançament).

Només el temps dirà si la monetització interna del joc és suficient per mantenir i millorar l'aplicació i si surten beneficis o acaba sent una moda d'estiu més en la història dels videojocs.

Síndrome del Taxista

Avui volia parlar-vos sobre el que jo he anomenat el síndrome del Taxista. Abans de continuar vull aclarir que no tinc cap mena de problema amb aquest col·lectiu, només utilitzo el seu nom com a exponent públic que habitualment és notícia per les seves reivindicacions en els mitjans de comunicació.

Tal com podem llegir en la definició de síndrome, aquest agrupa diversos símptomes que caracteritzen o descriuen un grup de fenòmens propis d'una situació específica. En aquest cas estem parlant de incontinència verbal, promiscuïtat en la queixa constant i un alt grau de supèrbia i orgull. Evidentment al generalitzar és segur que no tothom dins d'aquest col·lectiu compleix estrictament tots aquests símptomes.

Els individus que pateixen d'aquest síndrome solen tenir una rutina molt marcada, no els agraden els canvis siguin quins siguin. Odien la llibertat de competència en el seu entorn laboral i es creuen els més bons i millors experts en la seva matèria.

L'ésser humà té por per naturalesa.

Aquesta malaltia els provoca defensar-se i no entendre el seu entorn, circumstancia que provoca en ells altres estats com la ira, desesperació, frustració i finalment depressió. Però no vull analitzar la por, que en temes de psicologia no en tinc ni idea.

El cas és que cada cop és més habitual que qui té el control d'un negoci, d'un estil de vida, d'una posició determinada en un sector, intenti per tots els mitjans frenar, parar i trepitjar a qui, legítimament, vol compatir-li aquest fet.

Sí, estic parlant de casos tant coneguts com Uber en el sector dels taxis, Airbnb en el sector hoteler o multinacionals en el sector del petit comerç. Qualsevol tipus de negoci no està absent de polèmica entre “els de sempre” i “els nou vinguts”. I al final, ja sigui conseqüència de la globalització, avenç tecnològic o de noves maneres de treball cap negoci és per sempre.

El mercat ha de potenciar la competència, la preparació i la innovació. És essencial per millorar i poder gaudir d'una vida més plena i satisfactòria. És imprescindible i necessari, tant si fa 50 anys que tens un negoci com si en fa 2, adaptar el teu producte a la demanda.

Adaptar-se o morir, el cicle de la vida.

P.D.: Evidentment, vull deixar clar que estic a favor d'una regulació adaptativa per als nous competidors i que ningú s'aprofiti del sistema per crear competència deslleial.

Pel·lícules de terror

El gènere de terror m'agrada però és moltes vegades bastant estúpid. Sempre que vaig al cinema a veure una pel·lícula purament de terror m'espero, evidentment rebre ensurts, o sigui, que em facin saltar de la cadira, però inconscientment tinc l'esperança que aquests no siguin els típics tòpics del gènere i que la sorpresa m'esperi en cada escena. I la veritat, en un gènere tant tancat com aquest, és difícil que algú reinventi la roda i filmi quelcom enginyós i nou.

El gènere de terror és sovint bastant estúpid.

Tant és així que fent una ullada ràpida a Filmaffinity, on tinc guardades les votacions que faig de cada pel·lícula que veig, me'n adono que tot i agradar-me el terror, sempre el valoro molt per sota d'altres gèneres. I perquè? Quina referència tinc jo al cap per considerar que no hi ha ni una sola pel·lícula de terror que mereixi un 10 o un 9...?

Els gèneres de terror i comèdia absurda són generalment infravalorats respecte els altres gèneres.

I és que tinc amb molt més estima les pel·lícules d'intriga i suspens [The Game (1997), Stoker (2013), Buried (2010)] que les de terror. Llavors segurament el que busco en una de terror és que suggereixi més i ensenyi menys. Que espanti, si, però que no caigui en el sense sentit [Scream (1996), Sé lo que hicisteis el último verano (1997), El proyecto de la bruja de Blair (1999)], en l'argument repetitiu [sèries de Destino final (2000), 28 días después (2002), Hostel (2005) Paranormal Activity (2007)] o en el "gore" [Carrie (1976), Cube (1997), Battle Royale (2000), Saw (2004)].

No em deixa de ser curiós que algunes de les pel·lícules més famoses i emblemàtiques del gènere de terror [El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Alien (1979), El resplendor (1980), Pesadilla en Elm Street (1984) o El cabo del miedo (1991)] que són part de la meva infantesa, no les consideri dignes de notable i sí tingui en molta consideració pel·lícules clàssiques de Hitchcock com ara Psicosis (1960), Los pájaros (1963) i Frenesí (1972). Potser és un estil de cinema "diferent".

La memòria és molt curiosa, les pel·lícules de terror vistes durant la infantesa no solen tenir una bona consideració.

També, potser, és que trio molt bé el que em poso a veure... Un clar exemple és el cinema espanyol, que habitualment és de nivell molt baix però que en terror té grans pel·lícules [Los otros (2001), Los cronocrímenes, El orfanato i REC (2007)] amb bones idees i ben executades.

El cinema de terror espanyol, degut a la seva comercialització, el de més popularitat.

Sempre em quedaran els assassins en sèrie per "alegrar-me la vista" [El silencio de los corderos (1991), Seven (1995), Frequency (2000)] encara que no sigui purament terror, o el cinema estranger [The Ring (Japó 1998) i Déjame entrar (Suècia 2008)].

Us preguntareu, i perquè li ha donat per parlar del cinema de terror a aquest? Doncs res, que fa unes setmanes vaig veure Expediente Warren: El caso Enfield i, tot i ser una segona part, crec que millora la primera, que aporta nous elements fantàstics com el hombre retorcido, sorprèn amb la narrativa i que, sobretot, a dia d'avui encara penso amb la monja del quadre...

Repassant més pel que recordo que per la puntuació, diria que, per mi, les 3 millors pel·lícules de terror en aquest moment són (sense comptar Hitchcock):

1. El sexto sentido (1999)
2. American Psycho (2000)
3. Expediente Warren: El caso Enfield (2016)

Oques Grasses

Poc he trobat últimament que m'assalti i em sorprengui. En música hi ha molta deixalla i poca joia. I si tens fortuna i et topes, ja sigui buscant o per casualitat, amb una bona cançó, val la pena explicar-ho i cridar ben alt.

Aquest mes farà 2 estius que estava jo recopilant música per portar a les colònies del "Xivarri". Buscava nous grups i autors per així tenir cançons més actuals que el típic ja consolidat que tothom escolta al seu telèfon mòbil. Volia "veure" si hi havia "temes" frescos.

Gràcies a Internet, l'eina més ràpida i actual de cerca, vaig saber trobar bastants artistes emergents i desconeguts entre els que, Oques Grasses, van destacar de forma totalment aleatòria. Si, és així, ja que els seus temes van sonar al igual que molts altres mentre els nens netejaven els plats a la cuina o passaven l'escombra a l'hora "dels serveis".

"Cul" es va tornar un himne pels que fèiem de cuiners i la vàrem estar rallant fins l'últim dia. Passat la convivència vaig investigar més i resultà que els artistes just havien tret un segon disc. D'aquest m'hi vaig fer fan des de la primera nota amb cançons com "Coet" o"Sexy".

Des de llavors he assistit a uns quants concerts que, per sort, m'han confirmat el bon fer d'aquest "nou" conjunt català. I ara que tenim l'estiu a tocar els tornem a tenir amb el tercer i més complet dels seus treballs. Si us pica la curiositat, en aquest vídeo els podeu escoltar en disc editat i en directe: