divendres, 9 de setembre del 2016

Com va néixer Pokémon GO?

Tothom o quasi tothom creu que Nintendo i Niantic, companyia desenvolupadora, no havien previst que Pokémon GO tindria l'èxit que ha tingut, que és això la causa principal pel que la mateixa ha petit errors incomptables, múltiples caigudes de sistema i una nefasta experiència de joc. Fins i tot les mateixes companyies, per expulsar-se les crítiques, ens ho fan creure així al reconèixer que no esperaven tenir un boom tant gran amb aquesta aplicació en el moment del llançament. Però, és cert?
Rotundament NO. N'eren molt conscients i ho tenien tot lligat des de feia mesos. I com ho sé us preguntareu. Doncs informant-me un poc i tenint certs coneixements en la matèria.
Segurament a pocs us sonaran les aplicacions Ingress (en beta 2012, Android 2013 i iOS 2014 desenvolupada per la mateixa Niantic) o Miitomo (Març 2016 de Nintendo). La primera és pràcticament el joc base de Pokémon GO, un mapa quasi calcat on els jugadors trien equip i han d'anar conquerint punts d'interès per fer-se amb el control de zones triangulars. Us sona el concepte?
La segona aplicació és la versió mòbil dels Mii de Nintendo on pots personalitzar el teu ninot virtual i posar-te en contacte amb altres usuaris. Aquesta ja porta 6 mesos i és la primera de la companyia en el sector mòbil. Aquí no és molt coneguda però en el mercat asiàtic ha triomfat. Això és comprensible ja que ha estat pensada i dissenyada específicament per ells. 10 milions d'usuaris no és poc i més si parlem d'una aplicació que es limita a replicar el que en bona part ja tenen els usuaris de la Wii i WiiU.
Però tornem al principi, com es va gestar Pokémon GO? Resulta que gràcies a la repercussió de Ingress als Estats Units (7 milions d'usuaris) la companyia Niantic va entrar a Google al 2015. Durant el temps que van pertànyer al conglomerat d'empreses de la multinacional se'ls va ocorre realitzar i penjar a YouTube un vídeo sobre una extensió nova de Google Maps: Pokémon Challenge. Aquesta consistia precisament en fer realitat el somni de convertir-se en "Entrenador Pokémon" en la vida real utilitzant la citada Maps i la realitat augmentada.
El vídeo en qüestió es va tornar viral, ja té més de 19 milions de reproduccions, però no només perquè el van llençar en motiu del "April Fool's Day" (tradició americana que consisteix en fer bromes per celebrar el dia 1 d'abril) i era molt creïble sinó perquè la idea va emocionar als usuaris i  aquests es preguntaven si amb la tecnologia actual seria possible fer-ho realitat.
Nintendo, que de crear noves experiències en sap molt, va veure-hi una oportunitat i es va quedar amb Niantic per desenvolupar Pokémon GO. Van treure al mercat Miitomo com experiment i avantguarda per seguidament fer el gran agost, literalment, amb l'aplicació del moment. Una jugada mestre, la veritat.
Ingress és la base de Pokémon GO. Van adaptar l'experiència de joc afegint els Pokémon i gimnasos, redissenyant els menús i canviant l'estil del mapa. Per cert, si voleu imaginar quines novetats pot haver-hi en un futur només cal que mireu com ha anat millorant aquesta app.
A tot això i tenint en compte els números de les anteriors aplicacions és evident que sabien que "ho petaria", però, si ho sabien, perquè no van fer res per evitar totes les crítiques de llançament? Molt senzill: infraestructura.
Perquè una aplicació funcioni necessita d'una infraestructura com ho són els servidors, on s'allotja la informació, i la disponible connexió tant interna com externa, per l'accés dels usuaris. Quants més usuaris utilitzin l'aplicació, evidentment, serà necessari una infraestructura més gran. O sigui, simplificant, es necessiten molts diners. Els diners a invertir mantenen una estreta proporcionalitat amb el número d'usuaris a connectar.
Per aquest motiu el joc s'ha anat "alliberant" primer en una territoris i fins fa poc a uns últims. Mateix motiu pel qual no han millorat substancialment el joc durant aquest temps ja que tant Nintendo com Niantic han estat ocupats en solucionar l'estabilitat del joc. Més concretament, augmentar infraestructura, optimitzar codi, bloquejar intrusions d'accés inadequat i "amagar" afegits minoritaris que consumien masses recursos.
I això ho han pogut fer gràcies a la gran acollida que ha tingut. Per si no ho sabeu encara, Pokémon GO ha batut tots els rècords possibles: més usuaris actius que Twitter, més temps d'us per usuari superant WhatsApp (45 minuts diaris), aplicació més descarregada de la història en Android... i el més important, va doblar el valor de mercat de Nintendo en el primer mes tot i tenir aquesta només el 33% dels drets i beneficis.
Aquesta última dada és molt important. Que una empresa tant enorme com és Nintendo aconsegueixi apujar les seves accions d'aquesta manera és al·lucinant, mai vist fins el moment. Perquè us feu una idea, és com si et compressis un cotxe per 10 mil euros i afegint-li un posa vasos de 10 euros (amb la utilitat i magnitud que té aquest en comparació) resultés una revolució tant gran que el càlcul de valor de la cua de gent per només veure-ho l'elevés a 20 mil euros. Imagino que estaran ballant per la oficina.
I és així com arribem al moment actual, on tenim Pokémon GO que comença a perdre alguns usuaris, cosa normal després d'un creixement inicial tant alt. Nintendo aprofitant el moment per estrenar un altre joc de la franquícia: Pokémon Sun and Moon. Niantic presentant novetats de cara als propers mesos per pal·liar l'efecte d'haver eliminat serveis interessants que perjudicaven l'estabilitat del joc (com ara les petjades, animacions d'entorn, mapes de captures i càlculs percentuals d'efectivitat de llançament).
Només el temps dirà si la monetització interna del joc és suficient per mantenir i millorar l'aplicació i si surten beneficis o acaba sent una moda d'estiu més en la història dels videojocs.

diumenge, 28 d’agost del 2016

Síndrome del Taxista

Avui volia parlar-vos sobre el que jo he anomenat el síndrome del Taxista. Abans de continuar vull aclarir que no tinc cap mena de problema amb aquest col·lectiu, només utilitzo el seu nom com a exponent públic que habitualment és notícia per les seves reivindicacions en els mitjans de comunicació.
Tal com podem llegir en la definició de síndrome, aquest agrupa diversos símptomes que caracteritzen o descriuen un grup de fenòmens propis d'una situació específica. En aquest cas estem parlant de incontinència verbal, promiscuïtat en la queixa constant i un alt grau de supèrbia i orgull. Evidentment al generalitzar és segur que no tothom dins d'aquest col·lectiu compleix estrictament tots aquests símptomes.
Els individus que pateixen d'aquest síndrome solen tenir una rutina molt marcada, no els agraden els canvis siguin quins siguin. Odien la llibertat de competència en el seu entorn laboral i es creuen els més bons i millors experts en la seva matèria.
L'ésser humà té por per naturalesa.
Aquesta malaltia els provoca defensar-se i no entendre el seu entorn, circumstancia que provoca en ells altres estats com la ira, desesperació, frustració i finalment depressió. Però no vull analitzar la por, que en temes de psicologia no en tinc ni idea.
El cas és que cada cop és més habitual que qui té el control d'un negoci, d'un estil de vida, d'una posició determinada en un sector, intenti per tots els mitjans frenar, parar i trepitjar a qui, legítimament, vol compatir-li aquest fet.
Sí, estic parlant de casos tant coneguts com Uber en el sector dels taxisAirbnb en el sector hoteler o multinacionals en el sector del petit comerç. Qualsevol tipus de negoci no està absent de polèmica entre “els de sempre” i “els nou vinguts”. I al final, ja sigui conseqüència de la globalització, avenç tecnològic o de noves maneres de treball cap negoci és per sempre.
El mercat ha de potenciar la competència, la preparació i la innovació. És essencial per millorar i poder gaudir d'una vida més plena i satisfactòria. És imprescindible i necessari, tant si fa 50 anys que tens un negoci com si en fa 2, adaptar el teu producte a la demanda.
Adaptar-se o morir, el cicle de la vida.
P.D.: Evidentment, vull deixar clar que estic a favor d'una regulació adaptativa per als nous competidors i que ningú s'aprofiti del sistema per crear competència deslleial.

divendres, 22 de juliol del 2016

Pel·lícules de terror

El gènere de terror m'agrada però és moltes vegades bastant estúpid. Sempre que vaig al cinema a veure una pel·lícula purament de terror m'espero, evidentment rebre ensurts, o sigui, que em facin saltar de la cadira, però inconscientment tinc l'esperança que aquests no siguin els típics tòpics del gènere i que la sorpresa m'esperi en cada escena. I la veritat, en un gènere tant tancat com aquest, és difícil que algú reinventi la roda i filmi quelcom enginyós i nou.
El gènere de terror és sovint bastant estúpid.
Tant és així que fent una ullada ràpida a Filmaffinity, on tinc guardades les votacions que faig de cada pel·lícula que veig, me'n adono que tot i agradar-me el terror, sempre el valoro molt per sota d'altres gèneres. I perquè? Quina referència tinc jo al cap per considerar que no hi ha ni una sola pel·lícula de terror que mereixi un 10 o un 9...?
Els gèneres de terror i comèdia absurda són generalment infravalorats respecte els altres gèneres.
I és que tinc amb molt més estima les pel·lícules d'intriga i suspens [The Game (1997), Stoker (2013), Buried (2010)] que les de terror. Llavors segurament el que busco en una de terror és que suggereixi més i ensenyi menys. Que espanti, si, però que no caigui en el sense sentit [Scream (1996), Sé lo que hicisteis el último verano (1997), El proyecto de la bruja de Blair (1999)], en l'argument repetitiu [sèries de Destino final (2000), 28 días después (2002), Hostel (2005) Paranormal Activity (2007)] o en el "gore" [Carrie (1976), Cube (1997), Battle Royale (2000), Saw (2004)].


No em deixa de ser curiós que algunes de les pel·lícules més famoses i emblemàtiques del gènere de terror [El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Alien (1979), El resplendor (1980), Pesadilla en Elm Street (1984) o El cabo del miedo (1991)] que són part de la meva infantesa, no les consideri dignes de notable i sí tingui en molta consideració pel·lícules clàssiques de Hitchcock com ara Psicosis (1960), Los pájaros (1963) i Frenesí (1972). Potser és un estil de cinema "diferent".
La memòria és molt curiosa, les pel·lícules de terror vistes durant la infantesa no solen tenir una bona consideració.
També, potser, és que trio molt bé el que em poso a veure... Un clar exemple és el cinema espanyol, que habitualment és de nivell molt baix però que en terror té grans pel·lícules [Los otros (2001), Los cronocrímenesEl orfanato i REC (2007)] amb bones idees i ben executades.
El cinema de terror espanyol, degut a la seva comercialització, el de més popularitat.
Sempre em quedaran els assassins en sèrie per "alegrar-me la vista" [El silencio de los corderos (1991), Seven (1995), Frequency (2000)] encara que no sigui purament terror, o el cinema estranger [The Ring (Japó 1998) i Déjame entrar (Suècia 2008)].


Us preguntareu, i perquè li ha donat per parlar del cinema de terror a aquest? Doncs res, que fa unes setmanes vaig veure Expediente Warren: El caso Enfield i, tot i ser una segona part, crec que millora la primera, que aporta nous elements fantàstics com el hombre retorcido, sorprèn amb la narrativa i que, sobretot, a dia d'avui encara penso amb la monja del quadre...

Repassant més pel que recordo que per la puntuació, diria que, per mi, les 3 millors pel·lícules de terror en aquest moment són (sense comptar Hitchcock):

  1. El sexto sentido (1999)
  2. American Psycho (2000)
  3. Expediente Warren: El caso Enfield (2016)

diumenge, 26 de juny del 2016

Oques Grasses

Poc he trobat últimament que m'assalti i em sorprengui. En música hi ha molta deixalla i poca joia. I si tens fortuna i et topes, ja sigui buscant o per casualitat, amb una bona cançó, val la pena explicar-ho i cridar ben alt.
Aquest mes farà 2 estius que estava jo recopilant música per portar a les colònies del "Xivarri". Buscava nous grups i autors per així tenir cançons més actuals que el típic ja consolidat que tothom escolta al seu telèfon mòbil. Volia "veure" si hi havia "temes" frescos.
Gràcies a Internet, l'eina més ràpida i actual de cerca, vaig saber trobar bastants artistes emergents i desconeguts entre els que, Oques Grasses, van destacar de forma totalment aleatòria. Si, és així, ja que els seus temes van sonar al igual que molts altres mentre els nens netejaven els plats a la cuina o passaven l'escombra a l'hora "dels serveis".
"Cul" es va tornar un himne pels que fèiem de cuiners i la vàrem estar rallant fins l'últim dia. Passat la convivència vaig investigar més i resultà que els artistes just havien tret un segon disc. D'aquest m'hi vaig fer fan des de la primera nota amb cançons com "Coet" o"Sexy".
Des de llavors he assistit a uns quants concerts que, per sort, m'han confirmat el bon fer d'aquest "nou" conjunt català. I ara que tenim l'estiu a tocar els tornem a tenir amb el tercer i més complet dels seus treballs. Si us pica la curiositat, en aquest vídeo els podeu escoltar en disc editat i en directe:


dijous, 16 de juny del 2016

Realitat virtual

En el futur imminent sembla que la realitat virtual jugarà un paper central. Les grans multinacionals hi estan invertint molts diners i ja han començat a promocionar varies aplicacions d'aquesta 'nova' tecnologia.
Si analitzem els moviments que s'estan produint podrem entendre un poc més la societat en la que vivim. Unes adultes generacions preocupades pel 'tenir' donen pas a unes noves joves interessades en el 'sentir'.
Aquest canvi de mentalitat suposa també un canvi de valors e interessos. Els joves els preocupa perdre's vivències, moments i experiències. No volen comprar una casa o un cotxe pel simple fet de tenir patrimoni si, de la mateixa manera, es pot llogar i obtenir d'ells el servei que n'esperen.
Les companyies amb talent jove estan al servei d'ells mateixos. Construeixen i inventen pensant en uns clients que tenen les seves mateixes inquietuds i que generalment desitgen el mateix que ells. Els poden entendre més fàcilment perquè no els és tant difícil posar-se a la seva pell.
La realitat virtual arriba en un moment on la societat és capaç d'entendre-la, acceptar-la i donar-li us. Una tecnologia molt coneguda i que comença a ser accessible per la gran majoria de gent, no com fa 10 o 20 anys.
Són tants els camps que engloba la RV que ja ningú pot ignorar-la. Viure experiències i situacions inimaginables, millora de comunicacions i relacions humanes, precisar informació visual i facilitar processos en l'àmbit laboral. Les possibilitats són moltes i estan a l'abast de tothom.
Potser d'aquí uns centenars d'anys es recordarà aquest moment com l'inici d'una nova etapa en la història de la humanitat. Jo seguiré les novetats sobre el futur de la RV molt atentament.

dilluns, 23 de maig del 2016

El problema de les ulleres


Necessito portar ulleres graduades des dels 16 anys, és el que em diu l'oculista des de que em va fer les proves de visió. Altres vegades, de més nen, me'n havien fet, però mai van trobar-hi ni ells ni jo res d'estrany. Molt curiós tot plegat, mai hagués pensat que hi estava veient borrós.
Per sort, o almenys així ho considero jo, només necessito ulleres per veure-hi bé de lluny. Potser per això, com que sóc poc de fixar-me en detalls, pensava que el món era així una mica 'incert' vist en perspectiva.
No m'agraden les ulleres, ho he de reconèixer, ni per mi ni pels altres. Les ulleres canvien totalment la fisonomia de la cara i, per ser honests, són un autèntic destorb. A veure, si les has de portar sempre suposo que t'hi acabes acostumant, com a tot. Ah, que no ho he dit, és que jo no les porto sempre les ulleres. Sé que hi veig malament però tinc molt poques diòptries i puc 'passejar' sense obligatòria necessitat.
A més, m'han dit repetides vegades que els ulls s'acostumen i llavors t'augmenta la graduació. Però aquest no és el motiu principal pel que no vull portar ulleres, és sobretot per un tema estètic (i això que m'ajudarien a dissimular el meu enorme nas...).
A tot això ara tinc un dilema, el típic suposo: Operar-me Vs No operar-me la vista. I és que quan tens 20 et diuen que fins els 30 pot augmentar-te la graduació i quan en tens 30 et diuen que a la llarga tothom acaba portant-ne encara que sigui per vista cansada. Vaja, que no t'animen molt a fer-ho.
Llavors, en cas de treure'm miopia potser en menys de 20 anys n'he de dur de nou, i potser inclús és pitjor... a part que, com a tota intervenció, existeix un mínim de risc a valorar. M'he de conformar? O he de vèncer la por a quedar-me a les fosques?

dimecres, 4 de maig del 2016

Wall·E Disney s'equivoca


Disney va estrenar a l'any 2008 la pel·lícula Wall·E que ens situava en un moment indeterminat del futur on els humans havien conquerit l'espai i buscaven un nou planeta on viure.

En aquesta cinta Disney imaginava que els humans hauríem evolucionat i degut als avanços tecnològics seriem tots obesos, amb mans i dits gegants i sense quasi peus. I això perquè teòricament tot ho podrem fer des del sofà del menjador sense moure'ns ni aixecar-nos.

Doncs bé, aquesta teoria és fàcilment desmuntable, per sort. Només cal que ens fixem en l'índex d'activitats exteriors que estem practicant actualment i comparar-ho amb altres èpoques de la història. És molt superior i va en augment.

Les màquines efectivament ens acabaran substituint, sobretot en les feines més pesants, feixugues i mecàniques, les que ningú vol fer. Això és evident però no té perquè ser dolent. Imagineu un món on la tecnologia treballa per nosaltres i així podem... podem gaudir de la vida.

I és aquí on volia arribar. En cas que finalment no haguem de treballar segurament el que farem serà precisament activitat. Algunes seran davant el sofà però segur que moltes, com ja està passant aquests darrers anys, seran a l'aire lliure.


I és que actualment hi ha un munt d'oci, cada dia s'inventen nous esports, jocs i passatemps. Hem entrat a l'època de l'oci on tothom vol divertir-se, viatjar, viure experiències, i en part és per això que la societat segueix funcionant. Els "serveis" substitueixen la industria.

Mateix motiu pel qual no es complirà en major mesura la predicció de Disney. De gent grassa n'hi ha hagut des de sempre igual que de gent atlètica, l'estil de vida és un tema personal de cadascú i, tot i que hi ha professions que indueixen al sedentarisme també n'hi ha del contrari. I si en un futur no n'hi ha, segur que algú se'n inventa, perquè, no oblidem una evidència i és que als humans ens 'mou' sempre la superació i l'afany de 'tenir' més.

P.D.: Tot i això, Wall·E no deixa de ser una de les millors pelis d'animació. No és ni serà la primera ni la ultima pel·lícula que fa prediccions errònies.

P.D.2: I, en qualsevol cas, mai sobren aquests transfons que Disney aplica als seus films infantils.

dimecres, 23 de març del 2016

Gerard Piqué fa bé




Senyor@s, estem a l'any 2016, vivim en una societat que gira entorn l'oci i l'entreteniment. Cada dia s'inventen noves formes de satisfer, no ja les necessitats bàsiques, sinó els capritxos i interessos que cada individu adquireix en aquest primer món.

No hauria de ser estrany que un futbolista com en Gerard Piqué, Geri pels amics, consumidor de noves tecnologies, igual que molts altres milions de joves, utilitzi una aplicació de mòbil que el manté en contacte directe amb els seus seguidors d'una forma semblant a com ho fan altres aplicacions que utilitza de fa temps.

Tampoc és casual que el servei principal de l'aplicació sigui precisament de vídeo streaming en directe i que li permeti veure preguntes i comentaris dels espectadors.

Tenint en compte la varietat d'ofertes d'oci que hi ha, el més important per "l'artista" ja sigui d'esport com del món de la literatura o l'actuació és el de no quedar en l'oblit. És molt fàcil passar de ser el centre d'atenció a pertànyer al immens grup de famosos que no tenen cabuda en el dia a dia.


És per això que el gest de Piqué, molt desconegut en el món del futbol, és molt significatiu i interessant. Primer perquè apropa els futbolistes, estrelles mediàtiques al cap i a la fi, als fans, i segon, perquè adapta un oci històric a un públic jove que és qui a la llarga haurà de mantenir-lo.

Ho estem 'veient' també amb altres propostes com el cinema, la televisió o la música. Els cinemes, cada cop menys freqüentats, busquen superproduccions i ofertes per no tancar, les cadenes de televisió oferint programes 'a la carta', sèries 'sota demanda', serveis de reproducció musical i compra de cançons individuals, tot per Internet. No tenen tanta sort les botigues de productes físics (tant música com cinema) o els teatres que han hagut d'anar substituint grans obres clàssiques per shows juvenils.


Renovar-se o morir, que diria aquell. Si vols aguantar el pas del temps, seguir connectant el teu servei amb el públic, si o si t'has d'adaptar. Això, ja sigui intencionat o de forma inconscient, és el que està fent en Piqué i, el Papa Francesc, Buenafuente o Kiko Rivera, per posar altres exemples.



Molts empresaris i personatges públics podrien aprendre molt sobre estratègies de negoci.